Catalunya en Comú aposta per la regulació dels preus de lloguer i la creació d’un parc públic d’habitatge per garantir l’accés a aquest dret.
A l’Àrea Metropolitana de Barcelona més del 20% de les famílies viuen de lloguer. Viure en un pis de propietat segueix sent l’opció majoritària, però la diferencia s’ha anat reduint els últims anys, especialment des de l’esclat de la crisi econòmica iniciada l’any 2008. Per a moltes famílies i molts joves poder accedir a un préstec hipotecari sigui inassumible i per tant es veuen pràcticament obligats a accedir al mercat de lloguer.
Si fem l’exercici de buscar a un portal web un pis de lloguer disponible a una ciutat com Cornellà de Llobregat ens trobem que la gran majoria d’immobles se situen entre els 850€ i 1.200€ de renta mensual, preus totalment desproporcionats. Pisos, generalment, de 70m2. Per 620€ trobem un de 55 m2 i dues habitacions. Algun altre sense ascensor i alguns altres que necessiten una rehabilitació profunda.
Les dades més recents disponibles, del primer trimestre d’aquest any, situen la renda mensual mitjana de lloguer a Catalunya en 737€ i a la provincia de Barcelona en 812€.
A Catalunya, els darrers 5 anys, els preus dels lloguers han augmentat 30 vegades més que els sous. La majoria de les famílies han de destinar més del 50% dels seus ingressos mensuals a pagar l’habitatge. Aquesta situació no es pot normalitzar. No podem assumir com a societat que accedir a un dret constitucionalment reconegut, segurament el bé més bàsic per tenir una vida digna, ens suposi més de la meitat dels nostres ingressos.
Per tot això els Comuns considerem essencial regular el mercat de lloguer com s’ha fet a altres països d’Europa. L’habitatge no pot ser un element d’especulació. L’habitatge és un dret bàsic i com a tal s’ha de regular i protegir.
El passat 18 de setembre el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’arrendament d’habitatges. Aquesta llei, promoguda pel Sindicat de Llogaters, neix sota la sospita d’inseguretat jurídica per un conflicte competencial. Alguns grups com PSC i C’s han basat la seva oposició a aquesta llei bàsicament en aquest aspecte, fet que considerem incomprensible veient la urgència habitacional, agreujada per la situació econòmica de moltes famílies afectades per la COVID-19. Per això, els Comuns, davant la possible inconstitucionalitat de la llei, vam instar el PSOE a modificar la Llei d’Arrendaments Urbans en aquest sentit de contenció dels preus de lloguer i de protecció dels llogaters.
La llei d’Arrendaments Urbans bàsicament estableix un topall econòmic a l’hora d’elaborar els nous contractes, un topall basat en l’índex de referència determinat a base de les fiances dipositades a l’INCASOL. Aquesta regulació és un avenç important que caldria blindar jurídicament a tot l’Estat.
Mentrestant el govern de coalició de PSOE i Unidas Podemos, dintre de les mesures de protecció social preses arran de l’emergència de la Covid19, va decretar la pròrroga automàtica dels lloguers que finalitzen contracte durant aquest període. Una mesura que s’ha tornat a prorrogar, ara fins el mes de febrer. D’aquesta manera es produeix una contenció de facto al no incrementar-se el preu en la renegociació del contracte.
Però la regulació dels preus de lloguer és insuficient. La manca de polítiques públiques aquests darrers anys, tant per part de la Generalitat de Catalunya com dels governs del PP a l’Estat, han produït situacions com que s’especuli amb un dret constitucional i que, per tant, hauria de ser de màxima prioritat per part de les administracions públiques. Cal recordar que les partides econòmiques per a la construcció d’habitatges, per part de la Generalitat de Catalunya, han estat molt minses i que han delegat tota aquesta responsabilitat (quan és la propia Generalitat la que en té les competències) als Ajuntaments sense aportar-hi cap tipus de recurs econòmic.
A Catalunya i a Espanya cal una veritable política d’habitatge per garantir aquest dret. Una política que permeti crear un parc d’habitatge públic que doni resposta a les diferents necessitats habitacionals existents. Construir habitatges que siguin equipaments al servei de les administracions públiques per destinar-los a lloguer social, permetre l’emancipació dels joves, garantir una vivenda digna i assequible a la gent gran, tenir recursos d’emergència per a famílies vulnerables, etc.
Però a més de construir habitatges o rehabilitar els immobles envellits, cal una política estratègica que abordi diferents àmbits. Cal una regulació ambiciosa per combatre l’especulació dels grans tenidors que doni eines per permetre l’expropiació de pisos buits. Cal mobilitzar tots els actius de la SAREB, els bancs rescatats amb diners de tots i totes, per destinar-los a polítiques públiques d’habitatge, com ara lloguer social gestionat pels ajuntaments.
A Barcelona i el seu entorn cal una política metropolitana d’habitatge. L’AMB pot ser un bon instrument per desenvolupar polítiques d’habitatge mantenint un equilibri territorial, tenint en compte criteris de densitat de població, de mobilitat sostenible, d’activitat econòmica i de dotació de serveis i equipaments. Mesures urgents i imprescindibles per no tornar a patir situacions com les viscudes arrel de la crisi immobiliària del 2008 i garantir que ningú és queda enrere.
Ens hi va la defensa d’un dret bàsic. Ens hi va una vida digna.
Claudio Carmona, Responsable d’Acció Política de Catalunya en Comú al Baix Llobregat