Un ministre davant la Guàrdia Civil
Les generalitzacions acostumen a ser injustes. El Cos de Mossos d’esquadra no és un instrument de l’independentisme, tot i que la magistrada Lamela ho afirmés en la instrucció del cas Trapero i que en David Madí ho somiï cada nit. La Guàrdia Civil no és aquell Cos en el que un caporal panxut confeccionava atestats picant amb un dit una atrotinada màquina d’escriure ni és corresponsable dels deliris centralistes del coronel Pérez de los Cobos i del tinent coronel Baena. Tampoc tot el Cos Nacional de Policia pot ser identificat amb els tripijocs del ministre Fernández Diaz i del comissari Villarejo, sotmesos avui a investigació judicial.
Però dins la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia perviuen formes d’actuar que semblen impròpies d’un estat democràtic i que poden afectar greument als drets de les persones. Les càrregues violentes de l’1 d’octubre de 2017 en són un bon exemple: l’intent de la Guàrdia Civil de justificar-les criminalitzant als Mossos d’esquadra ha quedat radicalment desacreditat per la sentència de l’Audiència Nacional que ha absolt al major Trapero i ha validat un model policial basat en la mediació i la proporcionalitat. Que el major Trapero en l’acte de la seva restitució com a Cap del Cos anunciés la seva voluntat de refer la col·laboració amb els Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat es correspon amb una visió institucional de les seves funcions.
Però això no implica que des de la societat civil no puguem analitzar de forma crítica el capteniment d’uns Cossos que han demostrat que tenen pendents assignatures que els Mossos, no sense dificultats, fa temps que mostren voluntat d’aprovar. El paper de la Guàrdia Civil quan actua com a policia judicial en casos de transcendència política arriba a extrems insòlits: ha quedat més que acreditada la subjectivitat de les seves valoracions en determinades investigacions, en especial però no exclusivament, en les relacionades amb el procés independentista, inclosos el cas de Tamara Carrasco i, més recentment, el de l’anomenada operació Volhov.
Batejar una operació amb el nom d’una batalla protagonitzada per la feixista División Azul, de forma intencionada o per error, ja hauria d’haver provocat algun cessament. El més greu d’aquest cas és que es conculquen drets individuals en fer públiques converses privades que res tenen a veure amb les investigacions; conservar aquestes gravacions és una pràctica il·legal que la Secretaria d’Estat de Seguretat del Ministeri de l’Interior té expressament prohibida des de fa anys. La valoració ètica que ens puguin merèixer les opinions i maniobres de les persones gravades pot ser significativa des del punt de vista polític, però bona part de les converses són irrellevants en l’àmbit penal. Tanmateix, la mala praxis policial empastifa la clarificació d’aspectes foscos, com el presumpte desviament de subvencions de la Diputació de Barcelona, que cal que siguin investigats.
No hi ha signes de que el ministre Grande-Marlaska, més enllà de mostrar-se crític amb les filtracions, tingui en agenda corregir aquest desgavell. El coronel Pérez de los Cobos va ser cessat com a cap de la Comandància de la Guàrdia Civil de Madrid, no per la seva polèmica trajectòria, sinó per una investigació sobre la gestió de la pandèmia en la que aplicava els seus discutibles mètodes a un Govern central que es va sentir agredit. En canvi, amb tot el que ha transcendit, és legítim preguntar-se per quins motius el tinent coronel Baena continua al front de la policia judicial de la Guàrdia Civil a Catalunya.
L’exemple alemany
Caldria que el Ministre de l’Interior prengués nota del que està succeint a Alemanya: el govern d’Àngela Merkel ha confeccionat un Informe sobre l’abast de la presència de l’extrema dreta a la Policia Federal i a tots els serveis de seguretat. Ha estat elaborat per l’Agència Nacional d’Intel·ligència en col·laboració amb els estats federats, ja que aquests disposen de cossos policials propis. Va ser presentat el passat 6 d’octubre pel ministre de l’Interior, Horst Seehofer.
Les circumstàncies d’Alemanya i Espanya son diferents. Allà es sospitava d’una operació d’infiltració nazi en la Policia i les Forces armades. A l’Estat espanyol, un informe similar hauria d’analitzar si perviuen enquistats en determinats cossos policials inèrcies i apriorismes impropis d’una democràcia: esbrinar si el “Todo por la patria” de la Guàrdia Civil s’utilitza com a pretext per a operacions que no tenen cabuda dins l’estat de dret. És a dir, si el “Todo por la patria” fonamenta el “A por ellos”. L’ informe hauria d’incloure també al Cos Nacional de Policia, una part del qual sembla que va ser utilitzat pel PP com a “policia política”; i no hauria d’excloure a les Policies Autonòmiques i les Policies Locals, sempre que es realitzés en col·laboració amb els Governs català, basc i navarrès i les organitzacions municipalistes.
El que està passant no pot deixar indiferent a un Govern central que sembla incapaç de reaccionar. Grande-Marlaska tampoc ha sabut actuar amb eficàcia davant la crisi humanitària de Canàries, que interpel·la a qualsevol persona que es consideri d’esquerres. La pandèmia ho complica tot, l’ofensiva de la dreta contra el govern central és brutal i no es poden obrir totes les batalles de forma simultània, però la passivitat a Interior embruta la imatge de tot l’Executiu. Si el govern es defineix com a progressista aquest qualificatiu s’ha de poder predicar de tots els Departaments, inclosos Defensa i Interior.
No trobarem aquí la raó per la que el PSOE es va reservar, en el pacte de coalició, els “ministeris d’Estat”?. Cal un debat a fons sobre el model policial espanyol. I si Grande-Marlaska no vol o no pot aplicar polítiques progressistes a Interior i posar ordre dins el ministeri que ha de garantir l’ordre, potser hauria de pensar en quin sentit té la seva continuïtat en el govern.
Jaume Bosch, advocat i exdiputat del Parlament de Catalunya