Escric aquest article enmig d’una pandèmia i d’una campanya electoral que ha tornat a posar de manifest la necessitat o l’interès de l’esquerra (sobretot d’En Comú Podem i en part sembla que del PSC) per recuperar la Llei de Barris i la Llei d’urbanitzacions. Què antic sona, no? Que del tripartit…
Doncs, la veritat sigui dita, soni a vell o a nou, crec que és una de les grans urgències que té Catalunya i un dels grans reptes del govern que surti el 14 de febrer si vol encarar amb èxit la recuperació social i territorial de Catalunya.
Per situar-vos cal dir que La Llei 3/2009, del 10 de març, de regularització i millora d’urbanitzacions amb dèficits urbanístics, és una llei impulsada pel govern d’esquerres de la Generalitat que tenía una funció similar a la Llei 2/2004, de 4 de juny, de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial, però en l’àmbit dels nuclis urbans dispersos.
Si ens situem en l’actualitat cal dir que el mal estat dels habitatges, la manca de subministres i de serveis tecnològics, el deteriorament dels espais públics, la inexistència de serveis i recursos sociosanitaris i educatius o la llunyania o insuficient cobertura d’aquests són avui un tret característic de molts barris de Catalunya.
Alhora cal valorar també com la crisi del COVID, i la seva gestió, han posat de manifest que hi ha realitats socials i territorials molt dures encara avui a Catalunya. Tenim moltes zones on la pobresa, l’amuntegament familiar i també l’aïllament social han facilitat tant la transmissió del virus com el creixement de la multitud de problemàtiques psicosocials i socioeconòmiques que aquesta crisi ha portat associades.
Una situació de patiment especial durant la pandèmia dels barri vulnerables de la que el Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030 va alertar en el document de Març de 2020 “Documento Técnico de Recomendaciones de actuación de los Servicios Sociales ante la crisis por COVID-19, en asentamientos segregados y barrios altamente vulnerables” però que la Generalitat, competent en Benestar Social i Habitatge, suposo que va guardar en un calaix perquè no ha fet res especial per ajudar aquests barris.
Per altra banda, quan parlem de barris cal saber que també parlem d’urbanitzacions i de nuclis poblacionals aïllats. No podem oblidar que Catalunya encara pateix el desgavell urbanístic impulsat a les dècades dels 50 i dels 70 del segle XX, quan es construïen urbanitzacions sense cap tipus de pla urbanístic de cobertura i que van viure un recreixement amb la bombolla immobiliària. Es parcel·len espais naturals i es venen terrenys, en molts casos sense els serveis urbans mínims, d’aigua potable, clavegueram, subministrament elèctric i carrers pavimentats, i sense solars per a equipaments públics. Hi ha desenes de municipis catalans amb centenars d’urbanitzacions construïdes els darrers 40 anys i encara per regularitzar i per incorporar a la seva trama urbana. Moltes d’aquestes urbanitzacions van néixer per la segona residència, però paulatinament, han esdevingut residència habitual, i per tant, els dèficits existents s’han agreujat. També estan patint durant la crisi del COVID, òbviament.
És important saber que les obres per solucionar els dèficits urbanístics d’aquestes zones es cobrien usualment mitjançant contribucions especials dels veïns, i atès el seu cost, actualment ultrapassen la capacitat econòmica de les famílies, i per la seva ubicació, en municipis extensos però amb pocs recursos i poca població, els deficits segueixen existint.
Per tant, els barris vulnerables o en risc de ser-ho avui ja no són només els “famosos” barris metropolitans de Barcelona o d’altres grans ciutats catalanes. Els indicadors de segregació social i urbana que tenen els Sant Roc, Sant Ildefons, Fondo, Sant Cosme o la Mina segueixen sent greus però comencen a ser compartits per molts més barris i nuclis poblacionals de Catalunya.
La concentració de població vulnerable i les dificultats per aconseguir inversió pública justifica que En Comú Podem porti al seu programa “impulsar de manera urgent una nova Llei de millora urbana, social i ambiental de barris i viles, en el marc d’una una transició ecològica, urbana i comunitària als barris i viles de Catalunya, declaració d’àmbits com a àrees de conservació i rehabilitació o àrees de regeneració i renovació urbana amb un fons econòmic dotat per l’Estat i la Generalitat que garanteixi la viabilitat de les inversions”.
Una proposta de nova Llei de Barris que En Comú Podem va presentar a les acaballes d’aquesta legislatura al Parlament i que no va arribar a temps de poder ser debatuda. En síntesi el que es planteja és invertir en rehabilitació d’habitatges i equipaments com ja van fer les Lleis del 2004 i del 2009, desmantellades pel govern Mas, afegint recursos per eficiència energètica i per reforçar tant la xarxa sociocomunitaria com la comercial dels barris. No es tracta només d’invertir en totxo, cal fer-ho en els serveis que donen vida comunitària; en comerços, en entitats en serveis socials i educatius,….
Els canvis que Catalunya mereix són coses com una nova Llei de Barris i Urbanitzacions per paliar dèficits urbanístics que porten afegits dèficits i vulnerabilitat social i ambiental i que ha de permetre un reequilibri social i territorial urgent a Catalunya. Mereixem un govern que prioritzi els barris, les urbanitzacions i la gent que hi viu.
Arnau Funes, de Cornellà i candidat número 13 d’En Comú Podem al Parlament de Catalunya, per la demarcació de Barcelona