Tenia 82 anys i feia molt poc havia rebut el Premi Cervantes de poesia
El poeta Joan Margarit, un dels poetes imprescindibles dels nostres temps, va morir ahir a l’edat de 82 a Sant Just Desvern a causa d’un càncer diagnosticat fa menys d’un any.
Un poeta, d’ofici arquitecte, que mai va oblidar el seus origens i que va tractar les dues vocacions amb la mateixa delicadesa.
Va néixer a Sanaüja, a la Segarra, on els seus pares s’havien refugiat durant la Guerra Civil, però finalment va establir-se a Sant Just on hi ha viscut fins els seus últims dies.
La seva poesia destaca pel seu amor cap a dues llengues: la castellana i la catalana. Els seus primers poemes estan escrits en castellà, la llengua que havia après a l’escola i que el franquisme li havia permès utilitzar, si més no, la maduresa va dur-lo a recuperar la seva llengua materna, el català i a escriure poesies en aquesta llengua. Alguns dels seus llires més destacats de poesia, com per exemple Amar es dónde/Estimar és un lloc, estan escrits en les dues llengües amb les traduccions fetes pel propi poeta.
Va compaginar l’escriptura amb la seva feina d’arquitecte. Va treballar en l’equip de les obres de la Sagrada Família, la recuperació de l’estadi de Montjuïc per als Jocs Olímpics i la rehabilitació del monument a Colom.
Aquest és un dels seus poemes:
La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d’eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d’amor, la llibertat.