Com veuen el món els i les adolescents? I el periodisme? Un grup de nois i noies de 3r d’ESO de l’Escola Mestral de Sant Feliu de Llobregat es converteixen en periodistes per un dia i entrevisten a persones de la comarca i del seu entorn que ells i elles han escollit.
Els gèneres periodístics son una part del temari de l’assignatura de Llengua Catalana de 3r d’ESO. A l’Escola Mestral els han treballat de manera pràctica, així que després d’entendre com es realitzen les entrevistes i quines son les seves característiques principals, s’han endinsat al món del periodisme i han buscat la manera de contactar amb aquelles persones que ells i elles volien entrevistar. Alguns ho han fet per Instagram, d’altres per Zoom, d’altres per telèfon i d’altres presencialment amb totes les mesures de seguretat necessàries degut a la situació de pandèmia en la que ens trobem.
Un cop per setmana, Elbaix.cat publicarà aquestes entrevistes en les que, amb preguntes a vegades poc freqüents o properes als interessos dels seus quinze anys, els i les joves baixllobregatins es posen a la pell dels periodistes amb resultats excel·lents i esperançadors.
Maria Molins “La cultura no només és segura, és seguríssima”
Per Pau Portabella Ràfales
Nascuda el 14 de febrer de 1973 a Barcelona, Maria Molins es va llicenciar en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona. Va iniciar la seva carrera al teatre, on ha desenvolupat bona part de la seva trajectòria professional. El paper que li va donar rellevància va ser el d’Isabeleta a la sèrie “El cor de la ciutat”, de TV3. En cinema, va participar en produccions com “Todo está en el aire”, “Cobardes” i “A la deriva”. Al 2015 es va integrar al repartiment de la sèrie de Telecinco “La que se avecina” i al 2016 al de la primera temporada de la sèrie La “embajada” d’Antena 3. Aquell mateix any va participar en la pel·lícula de suspens de producció argentina i espanyola “Cien años de perdón” i va protagonitzar el curtmetratge “Ciudadanos” de Marc Nadal. El 2019 es va incorporar a la quarta temporada de la sèrie “Servir y Proteger” i a la sèrie “Hospital Valle Norte”, totes dues de Televisió espanyola.
Aquesta és molt típica però, per què vas voler ser actriu? I s’hi ha canviat molt el
cinema o el teatre des de quan tu eres petita i ara?
Doncs jo recordo ja de molt petita fer el pallasso, imitar; que em deien que feia molt
riure. Però no vaig tenir la necessitat o les ganes d’exposar-me en públic fins que vaig
decidir ser ballarina, que és la primera vocació que vaig tenir. Vaig entrar a l’Institut del
Teatre, a l’especialitat de la dansa contemporània que són 7 anys; i quan anava a
passar a cinquè em vaig lesionar, en una classe i em vaig trencar els isquiotibials.
Llavors vaig deixar la dansa, aleshores vaig provar la interpretació, per una mica de
casualitat, i resulta que era la meva vocació. O sigui que tot em ve d’un accident d’un
dia concret imagina’t. S’ha canviat molt el teatre i el cinema d’ençà que era petita ara, doncs sí, ha canviat i continuarà canviant.
En les diferents sèries on has treballat en quina et va agradar més el paper que
feies; en quina t’has sentit més identificada?
Més que sentir-me identificada, hi ha hagut papers que m’han ensenyat molt; perquè
els actors donem un part al personatge, però sobretot intentem omplir-nos de la
personalitat del personatge. Aleshores hi ha personatges com que et semblarà; com l’Àgata de la Riera, que vaig fer com fa 3 anys o així, la veritat és que és un personatge que et dona una fortalesa i molta alegria, perquè era una dona, tot i ser una prostituta de luxe, era una dona molt empoderada amb molt sentit de l’autoestima i la veritat és que em va ensenyar molt; et podria parlar de molts altres personatges, com la Dora del bosc, que era una dona amb una certa fragilitat però que acabava sent una dona molt forta. M’agraden els personatges que tenen una evolució, m’agraden els personatges que fan pensar a la gent i que fan modificar.
Actualment hi ha moltes diferències en el moment de gravar en el sentit del coronavirus, si has de fer alguna cosa abans o durant o després?
El coronavirus ens ha demostrat que hi ha un abans i un després. Jo sobretot tenia molta por. Jo vaig ser de les primeres que vam arrencar la sèrie, que estàvem fent a Madrid, que es deia “Servir y Proteger”, de TVE. Vam arrencar un mes i pico quan havia esclatat tota la pandèmia; un mes o dos vam ser els primers en arrencar. Pensa que jo vaig agafar la maleta per anar-me’n a l’estació de l’AVE, aquí a Sants estació, doncs hi havia una fila de Mossos d’Esquadra que em van parar, em van preguntar on anava, em van demanar el certificat de treball; o sigui realment com si estiguéssim en una guerra, en una situació estranya. Però un cop quan vaig arribar allà les mesures era tan estrictes que realment no em sentia gens amb por, sinó el contrari em sentia molt segura. Primer que ens feien proves de PCR, despès només arribar ens prenien la temperatura, ens posàvem guants, ens rentàvem colzes cap a baix.
Creus que Netflix durant al confinament ha fet mal al món del cinema, o de l’oci
en general?
Netflix és una plataforma que el que ha fet és al contrari, segons al meu parer, insuflar
diners en el món de la cultura perquè es facin més sèries i fins i tot pel·lícules.
El que passa, que ara és Netflix qui mana, abans podien ser productores individuals
que trobaven els seus diners per finançar la seva pel·lícula i ara Netflix posa el focus
en que ells són els què determinen quins tipus de productes es faran. Però és molt bona notícia pel sector perquè ens dona feina a molta gent. Totes aquestes plataformes, no només Netflix, HBO, Amazon, Movistar, vull dir que realment fan créixer el nostre cinema i el nostre audiovisual, el que passa és que les productores que estaven acostumades a seguir uns camins per arribar a ser finançades d’alguna manera per portar a terme les seves pel·lícules o bé sèries ara els hi serà molt més difícil fer-ho per elles mateixes.
Quan diuen que “la cultura és segura” es veritat o no? Per què?
No només és segura, és seguríssima. Pensa que, et posaré un exemple: “quan entres en un teatre la fila que fas hi ha una distància, et fan anar amb mascareta, entres i et posen gel hidroalcohòlic, et prenen la temperatura, t’asseus en una butaca separada de la gent, és a dir si aneu amb un grup bombolla podeu estar junts, però amb la gent amb qui no convius estàs separat; estàs mirant endavant amb la mascareta posada durant l’hora, hora i mitja, que duri la funció o la pel·lícula”, amb les sales de cinema també hi comptem. I és súpersegur, ni parles, ni crides, ni t’has de treure la mascareta per res. Per tant després obeïm les ordes de desallotjar en ordre, doncs la veritat és que no és que sigui segura, és seguríssima, i això parlo també pels museus, per totes les formes de, la dansa, per totes les formes artístiques que es donen en els escenaris.
Podries fer un Top 5 dels sectors més afectats per la pandèmia?
A veure els sectors més afectats, evidentment, són els autònoms. Tota la gent que no
té sous que provenen de l’estat, sous que no siguin funcionarials. Tot el sector dels
autònoms, la restauració sens dubte, la cultura (el teatre, el cinema, la dansa, el circ;
totes les cultures vives, els museus), i una part que també voldria dir és que
l’ensenyament s’ha vist afectat, evidentment, no és el mateix una classe presencial
que una classe online. Jo diria que són els sectors més afectats, i segur que me’n
deixo.
Actualment dins el plató, les dones pateixen agressions sexuals (tocaments…)?
Actualment dins d’un plató no hi ha agressions sexuals, ni violacions que jo sàpiga, jo
no n’he observat. Ara bé un agressor sexual pot estar en un plató, com pot estar en una farmàcia, com dins d’un cinema o pot estar al carrer o en una escola. Les agressions sexuals es produeixen en tots els àmbits i en la cultura últimament han sortit que, per llàstima de tots i realment per un “descuido” de la nostra societat, ha passat en una institució pública, com és un lloc d’ensenyament, que és l’Institut del Teatre i això és molt
llastimós que passi. Però la lluita feminista i la lluita de totes les institucions que ara ja
estan amb ganes d’erradicar amb tot això estan fent que s’acabin, amb les conseqüències penals.
Hi ha molts estereotips, cara a les dones, en un càsting? O varia depèn del tipus
de pel·lícula o sèrie?
En aquesta cultura heteropatriarcal que encara està massa, massa, en la nostra
cultura, massa en les nostres arts escèniques, massa en el nostre cinema, la nostra
televisió, en els museus, etc. Encara hi ha una visió sesgada, que és molt masculinitzada, és molt una visió masculina i això fa que les dones haguem d’interpretar papers estereotipats, evidentment, i és molt avorrit perquè el millor és la diversitat, el millor és aprendre dels éssers humans i no dels estereotips. Dels estereotips no se n’a pren res, perquè són estereotips, tothom fa estereotips, no; tothom sap que son els clixés, però en canvi descobrir una persona amb totes les seves facetes, amb els seus clars, amb els seus foscos, això és al més interessant i cap aquí és on hem d’anar. Però sí, sí als càstings a les pel·lícules o al teatre i a la televisió encara hi ha aquesta visió del clixé i dels estereotips.
Alguna vegada has patit un situació masclista al cinema? I alguna companya? El
culpable va tenir alguna conseqüència?
Situacions masclistes en rebem cada dia i de vegades nosaltres som els que les
propiciem, perquè el masclisme està molt integrat dins de la nostra educació; però a
poc a poc no hem d’anar desintegrant perquè el que ha d’aprimar sobretot és la
igualtat, la igualtat de gèneres, la diversitat. Que això fa que cada individu sigui
diferent, sigui únic. Situacions masclistes o agressions masclistes que puc haver rebut, però sempre contesto i sempre poso en evidència la persona que les acaba de manifestar.
Pensa que el masclisme ara es veu gairebé com un insult, cap home vol que li diguin
que és masclista ni cap dona. Per tant és una lluita que a poc a poc el que va fent la
societat és revertir-la.
I fora del cinema has patit alguna?
La vida i el cinema són un mirall, són un rèflex. El cinema busca de la realitat per
explicar-se i el teatre, i la televisió. Fora, evidentment, m’he trobat amb les mateixes situacions masclistes que em puc trobar dins el cinema, perquè és una cosa educacional de la nostra societat i és una cosa que està costant, però cada cop, crec que cada cop s’està veient més la llum al final del túnel, és a dir la diversitat i l’evolució que suposa el feminisme. Farà que aquest masclisme involútiu, aquest masclisme que és castrador sobretot molt per les dones acabi, molt pel que ha significat la visió, la visibilitat de la dona, el reconeixement, els llocs de poder.