Aquesta és la 1ª part d’una sèrie de 2 articles sobre la vinculació de la memòria històrica i la fotografia. Dues persones aficionades a aquests dos móns, els han volgut conjugar mitjançant aquest treball que es titula “Negatiu-Positiu: La fotografia com a memòria” i ens parla de la història de la fàbrica SEAT, un dels simbols industrials de la nostra comarca. En aquest primer article, se’ns presenta l’anàlisi d’una fotografia des d’una vessant molt personal, la de Francesc Prieto -historiador i fotògraf ocasional-, que té una vinculació molt directa a nivell emocional amb la imatge. Dimarts que ve, es publicarà la 2ª visió de la fotografia.
La fotografia que presentem fou realitzada el 1958 pel meu pare l’Enrique Prieto Chiarini, a la factoria SEAT de la Zona Franca on treballava des de 1953 i on va anar a viure amb la seva família l’any 1954 fins el 1972.
La imatge pertany al “arxiu fotogràfic i documental Prieto-Rius” que recull moltes fotografies de la meva família a la fàbrica SEAT, el seu barri durant molts anys. Aquestes fotografies familiars, com tantes altres, són una excel•lent font d’informació de l’atmosfera d’una època, de la manera com miraven el món aquells que van fer les fotos i les persones retratades, de les regles i els convencionalismes, conscients o inconscients d’aquests fotògrafs aficionats. Com afirmava el sociòleg francès Pierre Bourdieu comprendre una fotografia no és només recuperar la significació que proclama, és també alhora desxifrar l’excedent de significació que rebel•la, en la mida en que participa del simbolisme d’una època, d’una classe o d’un grup artístic.
Però anem pel principi, la fotografia en blanc i negre ens ensenya a un treballador de SEAT vestit amb la seva granota de feina i mirant al fotògraf mentre recolza la seva mà en el novíssim model 1400 que ocupa la major part de la fotografia. És el cotxe que sabem que acaba de sortir de la línia de fabricació, el veritable protagonista de la imatge, el objecte necessari per donar sentit al personatge que es fotografia amb un somriure que sembla transmetre el seu orgull d’haver fabricat aquell vehicle.
No sabem el nom del treballador ni la seva biografia o el lloc que ocupava a la producció, però cal pensar que era una de les persones que provaven els models abans de ser distribuïts en els punts de venda de l’empresa SEAT.
També veiem a la imatge uns arbres en segon pla, les arbredes originals de la fàbrica, aviat desaparegudes per construir nous tallers i destinades a l’esbarjo dels treballadors, o productors com l’empresa els denominava, esvaint així les connotacions conflictives del terme treballador. Encara més a la llunyania veiem una part dels dipòsits de combustible i una de les torres de formigó on estaven els llums de sodi que il•luminaven la fàbrica a les nits. Tot això ha desaparegut i tan sols existeix a la fotografia, allò que era però que ja no és, una característica de tota fotografia.
Treballador i automòbil ens parlen de l’empresa SEAT, una empresa pionera a l’estat espanyol per organitzar la producció sota regles estrictament fordistes, símbol de la modernitat a l’Espanya de la dictadura franquista que intentava abandonar la política econòmica autàrquica instaurada el 1939 i que havia portat al país a l’estancament econòmic, només superat a finals dels anys 50 amb les dures condicions imposades pel FMI i les ajudes econòmiques i tecnològiques dels EEUU i les empreses estrangeres com la FIAT en el cas de SEAT.
Era la SEAT una empresa automobilística on imperava la dictadura mecànica del treball fabril i una ètica del treball que anava més enllà del lloc de feina, un univers bàsicament masclista on l’home també era dipositari de l’ordre familiar, com pater famílies indiscutible. Aquesta ètica del treball dels temps sòlids en terminologia de Z. Baugman sovint era una relació de per vida entre l’empresa i el treballador i condicionava l’horitzó de tota una vida. En el cas de la SEAT això va conformar tota una sèrie de relacions entre treballador-empresa que va crear un món “SEAT” dominat durant bastants anys per l’estricte control de l’empresa: barri SEAT de la Zona Franca, amb escoles, zones esportives, economats i per suposat la comissaria.
Malgrat tot a l’època que es va fer la fotografia el país va viure una gran onada de vagues, o intents de protesta com a la SEAT on una cèl•lula del PSUC va ser desarticulada. Sens dubte, tota aquesta resistència va influir decisivament en els canvis a la política laboral del règim, que va aprovar la “Ley de Convenios Colectivos” que sancionava la negociació salarial a nivell de les empreses, negociació entre representants dels treballadors i empresaris, però dintre del controlat marge que suposava el sindicat vertical franquista. Com senyala Sebastian Balfour en el seu llibre: “La dictadura, los trabajadores i la ciudad. El movimiento obrero en el área de Barcelona (1939-1988)” el propòsit era estimular la productivitat i suposava el reconeixement de la complexitat de les noves tècniques de producció que només es podien aplicar efectivament si es negociaven sobre el terreny les condicions de treball i retribució.
Mirant la fotografia un dia vaig escriure que el somriure del treballador que es recolza en el cotxe, gairebé acaronant-lo em recordava la idea sentida des de la meva infantesa de l’orgull del treball ben fet més enllà de qualsevol altre vincle amb l’empresa. Pot ser que això sigui un mite recorrent i repetit com refugi històric d’altres temps, com mitjà defensiu de la classe social. Però sens dubte sigui veritat o tan sols un mite, perquè mite i realitat sovint ens confonen, la precarització del treball a trencat definitivament la visió clàssica de la feina.
Com afirma Pascal Bruckner la idea del treball és avui en dia una mercaderia d’usar i llençar. En els temps líquids o més aviat gasosos que vivim, per el filòsof francès es impossible ser lleial a l’empresa ( i a la mateixa feina), perquè l’acomiadament pot arribar d’un dia per l’altre i per quantitats irrisòries es realitzen feixugues tasques que poden precedir a altres encara menys gratificants. Malgrat ens llevem molt d’hora molt d’hora i treballem i treballem: és possible avui en dia aquest orgull de feina ben feta?. Possiblement aquesta ingènua fotografia i aquest somriure del personatge, que en el seu moment ja era deutora de certs formalismes publicitaris, només la podríem trobar en l’actualitat a les imatges publicitàries, però això és ben diferent.
Francesc Prieto Rius, historiador i fotògraf ocasional