Els àudios divulgats aquestes setmanes que proven les conxorxes de les clavegueres de l’Estat ordides i oficiades per l’ex comissari Villarejo el 2016 amb altres policies corruptes, jutges que fan política, polítics sense ètica, periodistes sense deontologia (García Ferreras, Inda, Urreiztieta, Terradillos…) i fins i tot un directiu d’una de les grans teles privades capaços de fabricar proves matusseres contra demòcrates –d’esquerres i independentistes– son una greu evidència de la putrefacció del poder del regne d’Espanya i de part del seu poder mediàtic.
Sabem que són una minoria dels periodistes i dels mitjans els implicats en aquestes manipulacions i perversions del dret a una informació veraç que hauria de tenir garantit tot ciutadà, Drets Humans i Constitució en mà. Però per aquestes pràctiques i d’altres menys escabroses, tanmateix sectàries i partidistes (fer ulls grossos amb el rei Joan Carles, combatre pel civil – per impedir que Podemos arribés al Govern—o el criminal als hereus del 15-M, independentistes bascos i catalans i altres minories), plou sobre mullat i la setmana passada va acabar amb peticions i emplaçaments a regenerar el periodisme i, de pas, la democràcia.
No sé com de feixuc por ser el procés de dignificar un ofici del que estic jubilat i al que vaig arribar-hi com molts d’altres col·legues amb l’anhel de conèixer el què passa per explicar-ho a la resta de conciutadans. No hauria de ser res més, ni res menys. Explicar a la gent què hi ha de nou, què canvia, pros i contres, i com afecta a uns i altres si no beneficia a tothom. Però també sabem que la informació és poder. Que hi poden haver interessos ocults i espuris. Que la desinformació i la mentida han servit de pretext per començar guerres. Que els amos de la impremta manaven com avui manen els amos dels grans mitjans, que solen ser bancs i fons d’inversió que acostumen a tenir la lògica del capital i de la dreta com a bandera editorial, relegant el patrimoni i els serveis públics i el comú.
Amb això vull dir també que tot compta i que en aquest regne el quiosc de la gran premsa i la televisió és molt de dretes, sense correspondència amb el que diuen els vots dels ciutadans a les urnes. Que els amos del poder mediàtic imposen les lleis que volen (el PSOE va canviar a darrera hora i inopinadament, a instàncies del duopoli televisiu, la de l’audiovisual espanyol fa unes setmanes) i que funcionen sense cortapises. Europa, en això, acaba als Pirineus. I no serà perquè la UE no demani des de Brussel·les a Espanya que es doti d’òrgans reguladors de veritat, amb atribucions i capacitat de sancionar. Aquí hi ha barra lliure patronal perquè els governs de torn espanyols de PSOE i PP sempre s’han rentat les mans i els periodistes no hem batallat a una i com calia per tenir-ho. I davant d’aquesta llei de la selva l’única via de regeneració que queda és la de l’autoregulació deontològica, fins avui una via poc reeixida que porta al col·lega Dardo Gómez a denunciar que ningú ens protegeix dels mitjans de comunicació que ens fan mal.
I cal sumar-hi que al regne d’Espanya la impunitat cotitza a l’alça per la casta, les clavegueres, i la cort política, mediàtica i de l’Ibex més enllà dels reis, ja ens entenem. Que la cosa ve de lluny i que ja s’augura que per aquesta conxorxa mafiosa i matussera per cometre un atemptat democràtic no hi hauran dimissions, ni retrets ni condemnes: “Les connexions i complicitats creuades son tan denses entre certes elits que [aquestes] poden donar-se el gust de no fer cas del clam de protesta social”, escriu Ignacio Sánchez-Cuenca (‘De la impunitat: l’escàndol Ferreras’, Ctxt).
I com que per “estabilitzar la democràcia” ressorgida com a monarquia parlamentària de la dictadura que els franquistes denominaven democràcia orgànica “es va decidir que el paper dels periodistes no seria el fiscalitzar als poderosos sinó treballar per ells com gabinets de premsa”. Ho escrivia Gerardo Tecé a ‘De Victoria Prego a Ferreras: quatre dècades de gabinets de premsa del poder’, també a Ctxt. I rematava lúcidament: “Que a Espanya el periodisme no vigili al poder, sinó que li faci de pinxo perdonavides a sou és tant com dir que a Espanya no hi ha democràcia”.
Quin panorama, oi? Què ens queda? Doncs rescatar tant com es pugui el dret a la informació veraç, per defensar la democràcia i allò que és públic, per dignificar la vida i denunciar les injustícies. Intentar regenerar a fons l’ofici i recuperar la reputació del públic fent més periodisme del bo; no el de la tropa de Ferreras i Inda, és clar. Sense oblidar que a ningú pot sorprendre que els grans poders conspirin pels seus interessos i privilegis, com explica magistralment l’historiador Miguel Ángel Sanz Loroño a ‘Portim el cap de Pablo Iglesias (o el de qui sigui)’ a El Salto: “Tallar-li les ales a un tribú de la plebs és propi de qualsevol Estat que es tingui per tal”, sigui a la Roma imperial o al regne d’Espanya. Sense oblidar tampoc que la gran majoria dels periodistes treballen èticament, com defensa Juan Tortosa a ‘Som molts més que Ferreras i companya’ a Público. I també val la pena tenir present l’advertència de Malcom X: “Si no esteu previnguts davant els mitjans de comunicació, us faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit”.
Xavier Campreciós Periodista
Fotografia: Edatvnews