Ha arribat l’hora del comiat. El moment d’iniciar una nova etapa i de deixar una feina que m’ha ocupat durant una gran part de la meva trajectòria professional.
Després de dirigir durant 24 anys “30 Minuts”, de portar el “Sense Ficció” durant 8 temporades, d’estar al capdavant del “60 Minuts” durant 27 anys i d’un període més tranquil aquests darrers temps, ha arribat l’hora de dir adéu.
Gràcies a tots els que heu col·laborat amb aquests projectes durant aquests 37 anys. Sense vosaltres mai haguéssim arribat tant lluny. Vam començar fent peces de 3-4 minuts i vam acabar produint llargs documentals que ens van portar per tot el món. De Sant Joan Despí a Hollywood. I puc dir que ha estat un privilegi pilotar aquests projectes i contribuir al desenvolupament de la indústria audiovisual independent de Catalunya.
Han estat uns anys intensos, plens de tensions, corredisses i moments dolços o complicats, on els diferents equips han estat una ajuda imprescindible per arribar a bon port. M’he sentit molt ben acompanyat durant tota la meva carrera professional que ara acaba.
Quan estudiava o començava a fer de corresponsal del Baix Llobregat per alguns diaris, mai vaig poder imaginar que podria tenir el luxe de dirigir uns espais que han pogut seguir l’evolució de les nostres societats i viure de primera mà alguns dels esdeveniments que ens han marcat, des de la revolució iraniana a la caiguda del mur de Berlín, dels atemptats de les torres bessones a les guerres del Golf, des de la desaparició de les guerrilles d’Amèrica Llatina al gran desenvolupament econòmic de la Xina, de les esperances de les primaveres àrabs a les crisis migratòries al Mediterrani, de la fi d’Eta (després d’haver de reaccionar a corre cuita per l’atemptat d’Hipercor o el brutal assassinat d’Ernest Lluch) als Jocs Olímpics de Barcelona o als diferents treballs de recuperació de memòria històrica.
M’acomiado en un moment on alguna de les il·lusions i les forces que ens van permetre avançar sembla que ens portin a un retrocés inimaginable fa poc. Sembla que repetim greus errors del passat. S’ha d’estar alerta davant una guerra al cor d’Europa, amb nova carrera armamentista inclosa, o davant un intent de cop d’estat als Estats Units, impensable fa un temps i expressió de la força dels moviments identitaris i reaccionaris, o davant el desencant d’un procés català que no ens ha portat enlloc, al meu entendre.
Potser per tot això s’ha de reivindicar més que mai el paper del periodista, que no juga a ser d’un bàndol, sinó que intenta donar les claus de l’evolució social. Un paper que continua essent una necessitat, un exercici imprescindible.
Per això no puc plegar sense tornar a insistir en el paper d’uns mitjans públics independents, neutrals i respectuosos amb totes les opcions polítiques democràtiques. Vaig començar en aquesta professió quan tenia 20 anys. Després de la primera crònica al diari “El Correo Catalán”, em van trucar de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat (encara no s’havien fet les primeres eleccions democràtiques) per demanar que abans d’enviar les cròniques els hi portés allà perquè les poguessin llegir, en un intent de censura prèvia. Curiosament, vaig acabar, el 2017, amb la mateixa sensació quan algunes persones volien controlar tot allò que sortia per la pantalla en el moment àlgid del procés català.
Repeteixo, gràcies a tots i sobretot a les persones que en els moments difícils han estat un exemple de professionalitat o que han arriscat les seves vides per donar a conèixer allò que passava al nostre públic. Mai ho podré oblidar.
L’altre dia escoltava una cançó la lletra de la qual em va semblar idònia per el moment que ara comença. La cantava Rocío Márquez i deia “Aquel que se va, va diciendo en el silencio, que grande, que grande, es la libertad”.
Fins sempre. Continueu la lluita.
Joan Salvat . Periodista