“23-J: Paisatge (provisional) després de la batalla” per Jaume Bosch

Ja coneixem el resultats de les eleccions generals. I la gran noticia és que, en contra de les previsions interessades dels poders econòmics i mediàtics, PP i Vox no poden governar. Molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya i de tot l’Estat espanyol s’han sentit alleujats.

La construcció d’una majoria plural i plurinacional no és cap jugada obscura: sumaria el 55 % dels vots. No és menys cert, però, que aquesta majoria dependrà de la decisió de Junts. El partit de Puigdemont només té dues alternatives: o negociar amb el PSOE i Sumar per arribar a l’abstenció en un debat d’investidura de Pedro Sánchez o forçar unes noves eleccions. Descarto, per respecte al seu electorat, una opció que algú ja ha insinuat com permetre un govern de la dreta i l’extrema dreta.

Els resultats de Sumar- En Comú Podem

Els resultats a Catalunya han estat més que contundents. El PSC ha guanyat d’una forma clara i indiscutible a les quatre circumscripcions. Tot i que als periodistes i tertulians de TV3 els hi va costar d’admetre, Sumar En Comú Podem va ser la segona força més votada, mantenint els 7 diputats que tenia.

Els resultats de Sumar i d’En Comú Podem tenen molt mèrit. Els més veterans recordem les ocasions en les que el PSOE ha estimulat per tots els mitjans el vot útil: en les eleccions del 1982 el PSUC es va quedar amb un únic diputat i el PCE amb tres. Sense Sumar i Yolanda Díaz les coses haguessin anat molt malament: dubto que Unidas Podemos hagués superat els cinc escons i, si Podemos s’hagués presentat en solitari, estic convençut que avui seria tan extraparlamentari com Ciutadans. Un 12’3 % dels vots i 31 escons, assegurant la presència al Congrés de Compromís, Ara Més i la Chunta Aragonesista, és un balanç digne ateses les circumstàncies. I més, si es té present que són 31 diputats i diputades imprescindibles per bastir un govern progressista.

A Catalunya, arribar a segona força, amb més del 14 % dels vots i 7 escons, representa un magnífic resultat. Sempre em quedaran però dues recances: havent posat més mitjans a la campanya al Senat probablement s’hagués obtingut un escó a la Cambra Alta. Entenc que el prestigi del professor Queralt ha contribuït a que fos elegit senador malgrat ERC ha estat quarta força a la circumscripció de Barcelona, però mai no sabrem què hagués passat si En Comú Podem hagués disposat de mitjans econòmics per repartir a domicili les paperetes del Senat (com han fet els republicans). I la segona: el PSC ha absorbit, segur, vots dels Comuns, com ha passat a tot l’Estat. En Comú Podem ha resistit bé, i és més que probable que hagi rebut el suport de votants d’ERC i la CUP: si no, no surten els números. Caldrà esperar a estudis posteriors, però em queda la sensació que hi havia l’oportunitat d’afegir-ne molts més atesos els resultats de republicans i cupaires. En tot cas, ara caldrà no decebre la seva confiança.

Per això és una bona notícia que, en aquest nou escenari, Sumar i En Comú Podem aprofitin el bagatge negociador de Jaume Asens amb les forces sobiranistes. Asens té coneixements jurídics i capacitat de diàleg no tan sols amb Puigdemont sinó amb tots els grups que haurien de fer possible un govern progressista.

El paper d’ERC, Junts i la CUP.

Alguns mitjans han passat pàgina ràpidament sobre els resultats dels partits independentistes per parlar ja només del seu possible paper decisiu. Però la patacada ha estat considerable: ERC ha perdut el primer lloc del 2019, ha baixat del 22’56 % dels vots al 13’16, quedant quarta, i s’ha deixat pel camí 6 diputats i 8 senadors. No té garantit ni fer grup parlamentari popi al Congrés: haurà de negociar-ho. Gabriel Rufián no sembla disposat a assumir cap responsabilitat, tot i una campanya nefasta en la que es va confondre d’enemic: va atacar durament Yolanda Díaz i En Comú Podem i els va arribar a assimilar als partits espanyols de la dreta i l’extrema dreta, provocant un gran enuig en sectors nacionalistes del País Valencià i les Illes que es presentaven amb Sumar. No deixa de ser curiosa l’obsessiva animadversió d’alguns opinadors i polítics independentistes contra la única força política de l’Estat que podrien percebre com aliada.

Junts, tot i sentir-se ara protagonista, ha passat del 13’68 % dels vots a l’11’16 %, ha perdut un diputat i dos senadors i ha quedat en cinquena posició per darrera de PSC, En Comú Podem, PP i ERC. Junts ha dilapidat la presència institucional heretada de CIU i es troba fora del Govern, de molts ajuntaments, començant pel de la capital, i de la Diputació de Barcelona. I en el cas de les administracions locals, a més, arrossegant ERC a operacions sense sortida.  Míriam Nogueras no té cap legitimitat per afirmar que vol negociar en nom de Catalunya, en un dels pocs tics convergents que encara conserva el seu partit.

I la CUP s’ha endut la pitjor sotragada: aspirant a 2 diputats per Barcelona i a una per Girona, s’ha quedat sense cap. Ha passat del 6’35 % a un irrellevant 2’8 %, que els deixa fora del Congrés en una etapa decisiva per Catalunya i els Països Catalans.

La suma d’ERC, Junts i CUP ha baixat del 42’53 % del 2019 al 27’12% d’aquest juliol. Potser aquests resultats haurien de servir per fer-los modelar les seves reivindicacions i adaptar-les a les de la majoria de la població, dins la que també es troben les persones que han votat PSC i En Comú Podem.

Tots tres partits han comès el mateix error: no entendre que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, vulguin o no l’autodeterminació, i especialment els que la volen, posen per davant que l’extrema dreta no governi un Estat del que, ens agradi o no, formem part. Veure el què ha començat a succeir a les Illes i al País Valencià ha mogut molta gent cap els vots que creien més útils per evitar que aquí passés el mateix: el PSC i Sumar. Farà bé Junts de tenir-ho present si es planteja forçar unes noves eleccions. No cal que renunciï a cap principi, simplement hauria d’adaptar-se a la realitat i aprofitar l’ocasió per avançar en l’autogovern i intentar posar fi a determinades situacions injustes.

Jaume Bosch (Sant Feliu de Llobregat). Advocat i exdiputat.

Fotografia de Jaume Asens i l’autor de l’article a Sant Feliu de Llobregat: En Comú Podem