No és fàcil adaptar-se a un nou estil de vida després de liderar un partit polític. No trobaríem gaires exemples d’exdirigents respectuosos amb els seus successors i que no els hi hagin fet la vida impossible, tot i que n’hi ha: Rodríguez Zapatero, Raimon Obiols, Joan Saura, o els presidents Montilla i Mas, entre d’altres.
Però els casos en sentit contrari guanyen de forma aclaparadora: Adolfo Suárez va abandonar la UCD per fundar el CDS. El lehendakari Carlos Garaikoetxea va crear EA després de sortir del PNB. Felipe González i Alfonso Guerra, representants de la vella guàrdia del PSOE, no dubten en fer el joc a la dreta de la que objectivament ja formen part per tal de desgastar Pedro Sánchez. L’ex secretari general d’Alianza Popular, Jorge Verstrynge, va crear el seu propi partit i es va afiliar més tard al PSOE per després situar-se en l’entorn de Podemos. Santiago Carrillo va fundar un petit partit quan va deixar de ser secretari general del PCE. Gaspar Llamazares va actuar igual després de dirigir Izquierda Unida. I Paco Frutos, que fou secretari general del PCE, va acabar manifestant-se pels carrers de Barcelona al costat de l’extrema dreta contra el dret a l’autodeterminació que sempre havia figurat en l’ideari del PSUC. Joan Hortalà, Àngel Colom o Josep Lluís Carod Rovira ja no militen a la ERC que van dirigir.
No és una actitud relacionada només amb l’edat. Molts polítics retirats tenen la convicció que les persones que els han succeït no saben exercir les seves responsabilitats tan bé com ho feien ells. Quan algú amb una alta consideració d’ell mateix es veu obligat a deixar el càrrec de vicepresident del govern espanyol i de líder del seu partit amb poc més de 40 anys el drama s’accentua.
Podemos: de la il·lusió a la decepció
Pablo Iglesias va saber aglutinar bona part dels moviments sorgits del 15-M, sumar-hi l’esquerra alternativa més tradicional (a la que va exigir renunciar a tot protagonisme) i construir una aliança amb forces sobiranistes. Això va permetre arribar al primer govern de coalició progressista de la història recent. Però l’egocentrisme del líder va repercutir negativament en aquell projecte innovador que ha anat perdent la majoria dels seus components. Ell mateix va designar, sense primàries ni consultar-ho a ningú, Yolanda Díaz com la seva successora. I ara diu que es penedeix de la seva opció i s’ha convertit en el seu principal adversari. Podemos ja no considera dels “seus” persones com Nacho Álvarez, que va liderar les negociacions de Sumar amb el PSOE, com el nou ministre Pablo Bustinduy, com el secretari general del partit a Madrid, Jesús Santos, o com la líder d’En Comú Podem, Jessica Albiach. “Alguns ja fa temps que eren fora del partit”, justifica Iglesias amb un argument de gran altura intel·lectual. La llista és inacabable i les crisis esclaten per tot arreu. Cada vegada són menys i es refien de menys gent. Per això Ione Belarra va afirmar que “l’important no és què es pacta sinó les persones que ho han d’executar”. És a dir, el programa acordat entre el PSOE i Sumar era irrellevant si Irene Montero no era ministra. Aquell principi que els càrrecs públics són temporals i que cal acceptar amb naturalitat el moment de deixar-los no sembla aplicable a Podemos. Paradoxalment, Belarra expressa sense rubor que són els únics que no posen per davant els seus interessos partidistes, mentre a Catalunya impulsa una purga interna contra els partidaris de la unitat amb Sumar: la suposada nova esquerra utilitzant els expedients disciplinaris i les expulsions contra qui discrepa. I alhora practica la coneguda cantarella victimista de totes les escissions: “No descarto que ens expulsin de Sumar”, va afirmar Belarra, per passar-se al Grup Mixt una setmana després per voluntat pròpia i sense cap tipus de consulta a les bases.
Iglesias, posa el seu ego per damunt del projecte col·lectiu i marca ara la línia política de Podemos sense haver estat escollit per aquesta funció, deixant en molt mal lloc les autèntiques dirigents del partit. Fins i tot persones del seu entorn li retreuen que actuï com a líder a l‘ombra. Fa unes setmanes va considerar que era ell qui havia de respondre Ada Colau, que s’havia limitat a recordar els termes polítics i econòmics que Podemos havia acceptat en signar la coalició amb Sumar. Iglesias va acusar Colau d’autoritària i la va comparar amb Napoleó Bonaparte. Va obviar la generositat dels Comuns acceptant a les seves llistes una candidata “cunera” de Madrid, Lylith Verstrynge, avui diputada per Barcelona. La palla sempre a l’ull dels altres. Durant el debat d’investidura, en plena ofensiva de la dreta i l’extrema dreta, Iglesias ja va anunciar el trencament de Podemos amb Sumar. Ara s’ha declarat “feliç i alleujat” per la ruptura, mentre els diaris de dretes de Madrid hi suquen pa perquè hi veuen un element que pot afeblir el govern progressista. Podemos ha passat de tenir com objectiu superar electoralment el PSOE a intentar fer el màxim mal possible a Sumar.
La plurinacionalitat condiciona el debat
No tot són qüestions personals. Podemos es confronta amb l’estructuració plurinacional de Sumar. No entenen el paper de Compromís, d’Ara Més, de la Chunta Aragonesista ni el d’En Comú Podem. Per això no van acceptar que la distribució de responsabilitats del grup parlamentari al Congrés fos coherent amb la plurinacionalitat dels seus integrants. Iglesias sempre ha defensat una visió del seu projecte profundament jerarquitzada i centralitzada. Totes les decisions, especialment les de caire econòmic i les relatives a les polítiques d’aliances municipals o autonòmiques, es prenen a Madrid. Una cosa és afirmar que es defensa el dret a decidir i una altra ben diferent és aplicar-lo a la seva organització. Cal esperar que Sumar no caigui en els mateixos errors.
Paradoxalment, hi ha sectors a casa nostra que volen presentar de forma interessada l’opció centralitzada de Podemos com la més favorable a la sobirania de Catalunya. El periodista conservador José Antich, director d’El Nacional, va aplaudir, com no podia ser d’altra manera, els atacs d’Iglesias a Colau. Diversos tertulians propers a l’independentisme destaquen de forma habitual la suposada complicitat de Pablo Iglesias amb les aspiracions polítiques de Catalunya com a forma de posar en dubte el compromís nacional dels Comuns.
Iglesias té una presència mediàtica privilegiada a casa nostra: escriu al diari Ara, col·labora a RAC1, l’emissora del Grup Godó, i participa cada dimecres en una curiosa tertúlia a TV3 al costat d’ex dirigents de diversos partits polítics catalans (ERC, Junts, PSC), tot i que ell no ha estat mai membre d’un partit català. Sempre crític amb els mitjans de comunicació, no qüestiona els espais mediàtics catalans en els que col·labora. RAC1, el primer dia, i TV3 el segon, van oferir a Iglesias la possibilitat de comentar el debat d’investidura, fent de polític amb aparença de periodista.
I ara què?
Sembla que Podemos intentarà fer-se un forat al marge de Sumar a les properes eleccions europees. Falten molts mesos pel juny, però les primeres enquestes no els hi atorguen possibilitat d’obtenir representació en solitari. Per això, tot i que recorden cada vegada més la CUP, hi ha qui parla d’una coalició amb ERC, EH Bildu i el BNG: però no tothom a ERC hi està d’acord. Junts i el PNB es freguen les mans davant la hipòtesi de veure els seus rivals formant part d’una candidatura espanyola. Dissoldria Podemos les seves organitzacions a Catalunya, Euskadi i Galicia? Ja hi tornem a ser: roda el món i torna al Born. Més enllà de probables complicitats al Congrés de Diputats, no serà fàcil que es materialitzi aquesta operació electoral que afavoriria especialment Sumar, que veuria clarificat el seu espai, però també a Junts i el PNB. Podemos, davant una possible negativa dels seus hipotètics aliats, fa de la necessitat virtut i remarca les possibilitats que atorga l’absència a les eleccions europees d’un percentatge mínim per obtenir representació. Però la circumscripció única a tot l’Estat es pot convertir en una arma de doble tall; Podemos pot cometre el mateix error en el que sovint cau el PP: pensar que Madrid és Espanya. Ara sembla que Iglesias apunta a una possible cooperació amb ERC a les eleccions al Parlament de Catalunya: serà entretingut analitzar el programa electoral.
Els resultats de Podemos el 28 de maig van ser catastròfics: no va aconseguir representació gairebé enlloc i molts governs de la dreta i l’extrema dreta han estat possibles gràcies als vots perduts per les seves candidatures. Sense el revulsiu que va suposar Sumar després d’aquell desastre, avui Espanya tindria Feijóo com a president i Abascal com a vicepresident. Ara l’antiga maledicció de les divisions internes dins l’esquerra ha tornat a aparèixer per a desencís de molta gent progressista, que, al contrari que Iglesias, no se sent ni “feliç” ni “alleujada” amb aquesta ruptura. És lamentable que un dels promotors de la nova política estigui actuant com tants altres exdirigents de la política més vella i tronada. Qui li havia de dir a Pablo Iglesias que acabaria fent de Felipe González. Sap greu.
Jaume Bosch. Advocat. Sant Feliu de Llobregat
Fotografia: CCMA