Cada setmana la ressenya d’una pel.lícula a elBaix.cat
Acabem de viure una nova edició dels Premis Goya, en la que “Upon entry” tenia tres nominacions: Millor direcció novell i Millor guió original per a Alejandro Rojas i Juan Sebastián Vásquez; i Millor actor protagonista per a Alberto Ammann.
Finalment, no s’ha endut cap premi, però això no la fa menys mereixedora de ser vista; i com que les pel.lícules que guanyen estatuetes tenen una gran promoció, avui hem volgut emular la foto viral dels “Javis”, posant en valor precisament un film que no ha guanyat.
A “Upon entry”, tant la història com la posada en escena, la duració o la curta llista d’actors i actrius, pinten un panorama aparentemente senzill. En arribar a l’aeroport de Newark amb els seus visats de residència aprovats, el Diego i l’Elena són retinguts inesperadament i sotmesos a un interrogatori per part d’agents fronterers, en un intent de descobrir si la parella té alguna cosa a amagar.
Claustrofòbica i teatral, “Upon Entry” aposta en la seva senzillesa, per allò essencial. En menys de 80 minuts radiografia els seus personatges, tant als qui són interrogats -situats inicialment en el paper de víctimes innocents-, com als que des d’una legalitat dubtosa, com a mínim des de l’òptica de l’ètica i els drets humans, els interroguen i intimiden; evidenciant que a les fronteres s’arriba sense garanties ni gairebé drets.
Alejandro Rojas i Sebastián Vásquez disseccionen gestos i paraules, sempre des de la premisa del menys és més; retratant la nul.la intimitat que conservem davant del poder que ho observa tot, però també mostrant una altra veritat tant o més incòmoda: pot ser que no coneixem tan bé com ens pensem, a la persona amb qui dormim.
Així, aquesta parella que viatja des de Barcelona als Estats Units amb la il·lusió d’iniciar-hi una nova vida, topa en el control de passaports amb la burocràcia de l’aduana, que ho trastocarà tot. En especial, la relació dels principals protagonistes, posant de rellevància la fragilitat del que a priori semblava sòlid, la realitat del migrant, i el preu a pagar pel tant grapejat “somni americà”.
En aquest context, Alberto Ammann i Bruna Cusí duen a terme unes molt solvents actuacions, amb la subtitlesa però també els matisos necessaris per fer reals i versemblants els seus personatges, dues víctimes que, potser, tenen més a amagar del que pot semblar a primera vista. O no.
Rojas i Vásquez han debutat amb força, amb aquesta introspecció sobre les aparences i la condició humana, de factura intimista i direcció sòbria, altament recomanable.