L’Òscar Nin és un santfeliuenc orgullós, defensor a ultrança del Baix Llobregat i de la seva aportació diversa i rica a la cultura catalana. Historiador de l’Art, director del digital Beatburguer (especialitzat en música electrònica i cultura contemporània), una de les llengües més afilades d’X (antic Twitter), col·laborador habitual de diversos programes de RAC1, RAC105 i de l’Onze a Esport 3 de Televisió de Catalunya. Un historiador de l’art mordaç i especialitzat entre d’altres coses, en una de les seves passions, la música electrònica.
A l’espai de l’Envelat del Via Lliure de Xavier Bundó, el macarra erudit del Nin regala cada diumenge a les 12h a tots els melòmans amb sentit de l’humor, unes sessions de riures i bona música impagables. Però la d’aquest diumenge va ser una sessió especial. Malauradament, l’escena indie-trònica, si és que aquest palabro existeix, acaba de perdre a un dels seus referents: Manolo Sánchez, més conegut com a DJ Manolito.
Per a l’Òscar Nin no era un programa més, i això es va notar. L’amor que destil.la la peça, evidencia l’amistat que unia al director de l’espai amb el seu protagonista. Però no per això té menys veritat, sinó que més aviat com qui fa un statement, el programa fa justícia al llegat musical del Manolito i dels que el van acompanyar, com el conegut DJ Amable; canviant per sempre l’escena discotequera, i no només la catalana.
La tesi de l’Òscar és que gràcies a gent com el Manolito, l’Amable o el Sideral, Barcelona va ser un punt clau en la cultura de club de l’Europa de finals del segle XX. Però l’origen, el punt neuràlgic dels inicis, no va ser precisament Barcelona, sinó l’Hospitalet de Llobregat, l’escena de l’extraradi baixllobregatí i la “famosa” Escola de dj’s que es va crear durant anys a L’Hospi, a través del local Depósito Legal, més conegut com el Depo, i posteriorment la consagració amb l’A Saco.
Així doncs, per entendre el fenomen Razzmatazz de Barcelona, primer cal conèixer l’A Saco de L’Hospitalet. Allà va començar tot, que diuen.
Però exactament què va començar en un garito de la perifèria? Doncs l’Òscar explica molt ben explicat i amb tots els exemples sonors imprescindibles, que aquesta colla de xavals del baixllo van iniciar la fusió de la música indie amb l’electrònica de ball. James, Stone Roses o New Order es van deixar sentir a la pista de ball a l’A Saco d’Hospitalet, i des d’allà, al cel. Tot, amb el plus de l’explosió dels remix, que en molts casos milloraven l’original, com exemplifica fantàsticament Nin amb el “Brimful of Asha” dels Corneshop, ultramillorada per Norman Cook, més conegut com a Fatboy Slim; i que es van fer peçes de desig que la gent malgrabava a les mateixes discoteques, començant a comercialitzar-se amb cert èxit, molt abans d’Aoki o Sinclair.
Aquest moment únic és el que captura també el documental “Vaig A Saco, Guitarres i Clubs” -de Txus Villanova-, un intent d’explicar aquesta manera de veure la nit que tant va canviar la vida de moltes persones a través de punxar un estil de música “guitarrero” (indie, grunge, rock, noise, shoegaeze, harcore melòdic, pop…), entrellaçat amb els temazos de bandes com Pavement, Primal Scream, Smiths…
Els valors de la classe treballadora de finals dels anys 80 i principis dels anys 90, la inquietud i la necessitat cultural, musical i d’oci de milers de joves de la generació del Baby boom, que va provocar que les guitarres envaïssin els clubs d’una forma mai vista, en paral.lel amb la mítica The Haçienda de Manchester, capitanejada per l’entorn dels Joy Division, i que entre 1982 i 1997 va ser l’epicentre de gairebé tot, inclòs l’acid house.
Però sense l’escena indie nacional això quedaria coix. Impensable sense Los Planetas, els pares de tot. Fonamentals els Dorian o els Sidonie, els hereus. Injust sense La Bien Querida, amb un 50% d’ADN del Baix Llobregat de la mà de David Rodríguez. L’Òscar Nin els posa al lloc que els correspon. Però sobretot, fa justícia amb el Manolito i l’acomiada amb una admiració i un amor, que només el gran García Márquez era capaç de posar en paraules:
Se despidieron
con una sonrisa,
un apretón de manos
y la mirada fija
para que sus ojos
aprendieran el uno del otro
y nunca los olvidaran.
No us ho perdeu! Podeu escoltar-lo seguint aquest enllaç: https://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/2215283f-9806-4735-889b-b13600ca3a53