El dijous, 18 d’abril, a la seu nacional de CCOO a Barcelona es va celebrar un acte de reconeixement a Joan Saura, que ha estat president d’ICV i conseller de la Generalitat. ElBaix.cat reprodueix avui la intervenció del santfeliuenc Jaume Bosch, que fou vicepresident d’Iniciativa amb en Joan Saura.
Abans que res, vull parlar del Joan com a persona i com amic. En Saura desmenteix la teoria que la política només és lluita pel poder i que és cosa d’homes seriosos i avorrits. Ell fa política sense perdre el bon humor i la capacitat de connectar amb la gent.
Quan encara no hi havia mòbils trucava a casa i si s’hi posava la meva filla petita li deia: “Hola, soc el coco”; primer, la part humana; després ja hi hauria temps de parlar de política. I quan es troba amb nens i nenes li agrada deixar-los bocabadats fent sortir una moneda o una mandarina del seus cabells. En Joan és per damunt de tot, persona. Una persona capaç de desplaçar-se a Madrid i emocionar-se veient com pren possessió com a Ministre de Cultura l’Ernest Urtsasun, un noi que coneixem des de jovenet i del que ens sentim orgullosos.
Parlar del Joan en política als anys setanta i vuitanta vol dir parlar del PSUC, de municipalisme i d’eurocomunisme. I en tots tres conceptes coincidíem.
Quan l’any 2000 va assumir la presidència d’Iniciativa, em va proposar que jo en fos el vicepresident, en solitari primer, i a partir del 2004, amb la Imma Mayol, la Mercè Rivadulla i el Jordi Guillot. Mai no li va importar que el meu nivell de sobiranisme estigués, per dir-ho d’alguna manera, lleugerament per damunt de la mitjana del partit. I sempre, sempre, ens vam entendre. El Joan volia que els tomàquets tornessin a tenir gust de tomàquet. I molta gent també: l’ascens d’Iniciativa en les eleccions del 2003 va fer possible el pacte del Tinell i la pujada del 2006 el segon govern d’Entesa.
Confesso haver estat partidari que aquell any el Joan assumís el difícil Departament d’Interior. I no me’n penedeixo. Sempre he pensat que l’esquerra ha de tenir model de seguretat, només amb una condició: que tingui visió institucional i que actuï diferent que la dreta, cosa que no sempre passa. Hi ha qui troba normal que el PSC o Esquerra dirigeixin Interior, però llavors va ser un sacrilegi que ho fes Iniciativa. Fixeu-vos que en els pactes al govern central, el PSOE es reserva sempre les carteres anomenades d’Estat: Defensa, Exteriors, Justicia, Interior… La reforma de l’Estat és el moll de l’os d’una política transformadora. Ho sabia molt bé Enrico Berlinguer, secretari general del PCI, quan deia que “la transformació de la societat no es pot produir sense una profunda renovació i sanejament de la vida pública i del funcionament de l’Estat”. I ho sap molt bé, en sentit contrari, el caducat Consejo General del Poder Judicial espanyol. La gestió d’Interior fou una experiència innovadora i valenta. Potser es va valorar més a fora que a dins. La van estudiar els Verds alemanys o la Fundació Perseu Abramo del PT de Brasil, el partit de Lula. El govern del Frente Amplio d’Uruguai va enviar el seu ministre de l’Interior a conèixer les nostres polítiques de seguretat. Es va crear l’Institut de Seguretat Pública i el Joan en va nomenar director a l’estimat magistrat Carlos González. Es van instal·lar càmeres a les comissaries i, malgrat la gran polèmica de llavors, avui l’opinió unànime dels mossos és que la càmeres són imprescindibles per garantir els drets de les persones detingudes i els dels mateixos policies. Es va aprovar el primer Codi d’Ètica Policial. I es va culminar el desplegament territorial dels Mossos. Potser vam pecar d’ingenus: que assumís Interior el màxim responsable del partit que havia fet possible una segona majoria d’esquerres va provocar brutals campanyes mediàtiques precursores de les que després ha patit l’Ada Colau. Si tireu d’hemeroteca veureu que la majoria dels protagonistes són els mateixos. Va ser tot un escàndol que essent conseller, el 2009, assistís “per imperatiu ètic” va explicar, a la Manifestació per la Pau a Palestina: algunes desqualificacions de llavors avui no s’aguantarien veient el que està passant a Gaza. En Joan em va explicar una entrevista amb un membre destacat de la burgesia catalana: li va manifestar que trobava inacceptable que Iniciativa dirigís la seguretat, el medi ambient, l’habitatge i la memòria democràtica. El que en realitat trobava inacceptable aquell senyor és que fóssim al govern. Igual que ara la dreta i l’extrema dreta consideren il·legítim el govern de PSOE i Sumar.
El Joan, al seu departament, es va saber envoltar d’equips de luxe. Només citaré un company que ja no és entre nosaltres: l’enyorat Miquel Caminal. En Saura va ser el conseller del nou Estatut. Si el Tribunal Constitucional, enlloc d’actuar al servei del PP, hagués respectat allò que va votar el poble català, la història dels darrers anys hagués estat diferent. I va ser el primer conseller que va aplicar polítiques públiques de memòria, aprovant la Llei del Memorial Democràtic i la Llei de Fosses. Aquelles polítiques adquireixen avui més valor davant l’ofensiva d’alguns per blanquejar el franquisme. En Joan les va impulsar perquè sap, com en Raimon, que venim d’un silenci antic i molt llarg.
Finalment vull parlar de la honestedat i la coherència del Joan. La vida ens porta a evolucionar, les sigles i els projectes polítics s’adapten als canvis socials: el 1936 de quatre partits al PSUC, del PSUC a Iniciativa el 1987, i d’Iniciativa als Comuns ara. No ens podem quedar ancorats en el passat. Però l’important és que en Joan ha estat sempre fidel als seus principis. Per això és bonic que aquest acte es celebri a la seu de CCOO. Perquè en Joan ha evolucionat, però no ha canviat mai de jaqueta. I el Manolo Moreno, l’històric sindicalista i militant comunista de Martorell, i milers de companys i companyes t’ho agraïm, Joan!. Moltes gràcies!
Jaume Bosch. Advocat. Exdiputat al Parlament de Catalunya
Fotografia de Manolo Moreno i Joan Saura: Movem Martorell